És llei de vida, renovar-se o morir. Encara que aquest element tan Darwinià és un fet inapel·lable, sembla que hi hagi gent que no es vulgui donar per assabentat. Que la indústria discogràfica es troba en un canvi de model no és que ho digui jo, és una cosa que tothom coneix. La croada que intenten fer l’stablishment contra una nova forma de fer cultura és del pitjor que s’ha vist en molt de temps.

Una de les característiques d’aquells que tenen èxit és que saben treure profit de qualsevol situació, i sembla que bona part de la indústria discogràfica no està aprofitant l’aparició d’internet per adaptar-se. L’exemple més clar el tenim amb dos grups espanyols. Amaral y La Oreja de Van Gogh. Tots dos grups han tret fa poc discos nous al mercat. Tots dos discos són prou bons, però la diferència radica en el sistema de venda:
Amaral ha decidit vendre el disc des de la web per 7,95€. 19 cançons a quasi 8€. El preu està molt bé, a més no conté DRM i cada dos mesos envien nova informació com per exemple els mp3 del directe que van fer i tot sense cost addicional. Vols la música ara, doncs no et cal sortir de casa, pagues i per e-mail t’arriba el codi per baixar i et baixes 19 cançons, el llibret, wallpapers, un concert,… tot per menys de 8€. A més et mantenen informat de tot el que fan. De veritat que un 10. A més el disc està molt bé.
L’altre cara és la Oreja, han tret nou disc amb 14 cançons, algunes de molt bones certament. A la seva web l’única forma d’aconseguir-lo és mitjançant iTunes, on val 9,99€ amb DRM inclosos, o pagant 21€ per un CD… la diferència és abismal.

Crec que uns estan aprofitant de forma perfecte tot allò que tenen a les mans per crear un bon grapat de seguidors que aniran als seus concerts, bona música a bon preu, mentre que els altres continuen varats en el passat.

Així es diu el disc de Queen que estic escoltant últimament (gràcies a la promoció de El Periodico, sembla que els diaris hagin de fer aquestes promocions per vendre “paper”…). Hi ha cançons “de tota la vida” de Queen, com You’re my best friend, Love of my live, God save the Queen o la única i irrepetible Bohemian Rhapsody. Però també hi ha cançons no tan conegudes que realment són molt bones, per exemple ‘39. La primera vegada que la vaig escoltar realment em vaig fer la pregunta: “Què collons fa una cançó “quasi” country en un disc de Queen???!!!” i quan l’Anna la va escoltar em va preguntar el mateix. Amb tot això vull fer veure la quantitat de bones cançons que ens perdem al mig dels recopilatoris i us animo a tots a escoltar el disc, que cobreix tot el ventall d’opcions que tenia un grup tan genial com Queen. [Youtube, 3:53][youtube=http://youtube.com/watch?v=pAnpGXPYAIQ]